Malgrat l’esforç extraordinari del piquete empresarial i mediàtic per desmobilitzar la classe obrera i els sectors populars indignats amb les polítiques activades pel govern de Mariano Rajoy, el 29 de març passarà a la història com una jornada transcendental en la resistència a una reforma laboral que pretén passar de la negociació col·lectiva al semiesclavatge i dels drets garantits per llei al la submissió total als interessos del capital.
La participació en la vaga general va anar molt més enllà de les previsions sindicals, desbordant les estructures clàssiques i alimentant noves formes de lluita, com el no-consum o la utilització de les xarxes socials per guanyar rapidesa i eficàcia en les protestes.
Ja poden, els poders formals i els amagats, intentar desvirtuar l’impacte del 29M recorrent a imatges de violència o a xifres de despesa elèctrica. La realitat és tossuda i s’acaba imposant. La Vaga General va ser un èxit rotund que obligarà el Govern de l’estat a seure a la taula de negociacions. Però va més enllà.
Jo crec que el 29M, emmarcat pels resultats electorals a Andalusia i Astúries, és l’inici d’una etapa nova en què els sindicats, tots els sindicats, han sortit enfortits com a instruments de lluita i d’organització popular, però la implicació de milions de persones en l’aturada i en les manifestacions obligarà a repensar-ne la funció i les estructures. S’obre, doncs, un període de reflexió profunda sobre el sindicalisme.
També els partits polítics estan obligats a repensar-se. Els que han provocat la vaga perquè es veuen en la necessitat de reformular les seves polítiques si no volen perdre ràpidament el suport electoral. Els que han estat “a les barricades” perquè han de ser capaços d’oferir alternatives creïbles, més enllà de la protesta. Sens dubte, venen temps difícils, extremadament difícils, però avui la situació té, al meu parer, senyals d’esperança que no hi havia abans del 29M.
I aquesta esperança es fonamenta en la creixent implicació ciutadana: avis defensant la sanitat pública, escoles bressol públiques reivindicant la qualitat de l’educació, mestres lluitant pel manteniment d’un ensenyament inclusiu i cohesionador, persones afectades per les hipoteques que uneixen els seus esforços, estafats amb obligacions preferents enfrontant-se al poder financer, col·lectius diversos organitzant-se per fer front a les retallades... El desànim de fa uns mesos està deixant pas a una voluntat de resistència i de construcció d’estructures de base i al convenciment de què, com reivindica el cartell de Joves d’Esquerra Verda que il·lustra aquest article, Juntes podem aturar aquesta merda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada