Assumint el perill de què la brevetat que exigeix un bloc m’obligui a ser massa sintètic, no em resisteixo a fer algunes consideracions sobre aquest nou intent d'agressió, que podria ser definitiu, a la nostra comarca.
Malgrat que alguns voldrien reduir el problema a una qüestió moral, les conseqüències que tindria la implantació d'Eurovegas al Baix Llobregat no només dinamitaria conviccions ètiques. És molt més el que ens hi juguem.
D’entrada, destruiria el Parc Agrari i les zones protegides del Delta i les ompliria de ciment, en una reedició de la desgraciada política de totxo i especulació immobiliària que és la que ens ha portat a la terrible situació que patim. S’ha parlat de la construcció de 10.000 habitatges entre El Prat i Sant Boi. Qui pagarà i mantindrà les infrastructures necessàries? Em refereixo a accessos i carreteres, però també a escoles, ambulatoris i hospitals, centres cívics i el llarg etcètera que suposaria la creació d’una nova ciutat.
La resposta és evident: diners públics per fer viable el negoci privat. I d’on els traurem? No perdem de vista que una de les moltes exigències de mister Adelson és exempció fiscal durant anys. Què voldran retallar els nostres governants per aconseguir la felicitat del nou “Bienvenido...”?
I no parlem d’un projecte a curt termini. El xantatge argumental sobre la creació de llocs de feina s’ha de dimensionar en el temps. Res no començaria abans de quatre o cincs anys, amb la qual cosa no influiria sobre la situació actual d’atur extrem. Utilitzar el drama de tantes famílies com un factor decisiu a l´hora de posicionar-nos sobre el macroprojecte és, ara sí, una immoralitat.
Però és que, a més, “el amigo americano” vol que es modifiquin tant la legislació laboral, per poder oferir contractes porqueria sense drets, com la Llei d’Estrangeria per impulsar una reedició moderna de l’esclavatge i el tràfic de persones.
Els nostres joves tindrien dues opcions: marxar a l’estranger, com ja està passant, buscant una feina corresponent a la seva formació o, com ja van viure no fa tant, abandonar els estudis i treballar en qualsevol cosa que ofereixi un dineret per anar tirant.
Si el macroprojecte acabés materialitzant-se al Baix Llobregat, a Sant Boi ja podríem dir adéu a la nostra voluntat d’arribar a ser un referent en Salut Mental, Medi Ambient i Cultura.
I tot això suposant que el gran negoci tingués èxit. Però ara imagineu que, un cop feta la destrossa, Eurovegas acabés sent un Terra Mítica de grans proporcions. Trigaríem generacions a recuperar-nos. Ens ho podem permetre? Jo crec que no, que no tenim dret a hipotecar el futur davant el joc de mans d’uns il·luminats a la recerca de beneficis espectaculars i ràpids. Ho tenim tot a perdre. Els guanys, si n’hi hagués, serien, un cop més, a la butxaca d’uns quants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada