AGUJETAS

Ara que comencen a desaparèixer les seqüeles en forma de “agujetas” (ho sento, però la paraula cruiximents em costa d’utilitzar) vull explicar-vos l’odissea de diumenge. Alguns ja sabeu que se celebrava la Cursa Popular de Sant Boi. El que segurament no sabeu és que jo hi vaig participar.

Va ser un repte personal. Tot i que fa poc que he descobert el plaer de córrer i que mai m’havia atrevit amb una distància de 10 quilòmetres, vaig pensar que podia ser una bona ocasió per posar a prova la capacitat de patiment... I la vaig encertar de ple! Córrer no vaig córrer massa, però el patiment va ser, com us diria?, va!, deixem-ho en “terrible”.

Els primers trams vaig gaudir de l’espectacle. Una “serpiente multicolor”, que diuen els del ciclisme, omplia de gom a gom l’Avinguda Aragó i la Ronda Sant Ramon. Quasi mil cinc-centes persones perseguint somnis diversos. El meu era acabar la prova i, si fós possible, fer-ho sense haver d’aturar-me a recuperar l’alè.

Mica en mica la “serpiente” es va anar allargant. Primer vaig perdre de vista el cap format per corredors i corredores amb ansietat guanyadora, després va desaparèixer el tronc i finalment, a la cua, em vaig anar trobant cada cop més sol. Les cames resistien a dures penes quan vam recórrer l’interior del psiquiàtric; sens dubte el moment més emotiu de la primera part de la cursa.

A la Rambla, després d’una llarga baixadeta semblava que els genolls tornaven a existir, dolorits però detectables. Però va arribar l’infern de L’Alou! Sembla mentida que un carrer que he pujat tantíssimes vegades per anar a la seu d’Iniciativa es convertís, de cop, en una paret vertical. Sort dels crits d’ànim d’un grupet de militants que m’esperaven a la porta per prestar-me una mica d’aire.

Vaig arribar com vaig poder a la plaça de l’església, camí del quilòmetre 7. Déu meu, el que quedava encara! Per sort, el recorregut ara s’havia aplanat miraculosament i vaig anar fent metre a metre passant per Plaça Catalunya, a l’esquerra per Cerdanya i embocant entre la caserna i el rugby. Ai! Començava el gran calvari...

Les cames ja no responien, els genolls colpejaven el terra (ja sé que no, però a mi m’ho semblava, ho juro!) i, a sobre, alguna bona gent, veient la meva trista figura, tractava d'animar-me: ¡Ya queda poco! ¡Vinga, valent, que ja hi arribes! Fins i tot, alguna ànima caritativa m’aconsellava que pugés al cotxe escombra i ho deixés...

Arribant a la Ronda Sant Ramon, per sota de la Plaça de l’Agricultura, vaig tenir la sensació de què començava a veure alguna possibilitat d’assolir l’objectiu... La mínima alegria va durar cinquanta metres, just el temps de descobrir que ara em tocava pujar per Salvador Espriu. I vaig recordar el versos...

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim 

que fou terra dels pares, 

somni, sentit. Em moro, 

perquè no sé com viure.

Va ser aleshores que vaig trobar les forces per arribar al final: m’esperava gent que confia en mi, que sabia, millor que jo, que puc treure forces del fons; companys i companyes que volien celebrar amb mi la derrota del pessimisme, amigues i amics que saben, millor que jo, que no abandonaré mai; gent que volia compartir amb mi el millor premi: gaudir de la sensació de vèncer la por, la incertesa, els dubtes... Desitjava, volia, m’exigia a mi mateix arribar a l’estadi amb un somriure de felicitat per haver assolit l’objectiu i celebrar-ho amb la meva gent. Per això, tot i faltar-me l’aire, malgrat les dificultats per mantenir-me dret, encara que esgotat... vaig traspassar la meta gaudint com un nen amb sabates noves. I encara em dura!