Em vaig emocionar, sí. El partit, tot i no ser cap meravella, va tenir els ingredients tòpics i el desenllaç agònic va contribuir a crear una atmosfera especial.
A més, que fos l’Iniesta, la humilitat personificada, l’autor del gol inclinava a la simpatia amb aquest equip, aparentment, tan cohesionat i, evidentment, tan bo fent la seva tasca. Em va alegrar que guanyés la selecció espanyola. M’hauria de disculpar per això?
Però hi ha certes pinzellades que han augmentat aquesta alegria.
La celebració de l’Iniesta homenatjant el Dani Jarque va ser un moment molt emocionant, especialment perquè fa menys d’una setmana vam decidir posar el seu nom al camp de la Coope.
La samarreta del Sergio Ramos recordant un altre jugador enyorat, l’Antonio Puerta va incrementar l’emotivitat del moment.
La reivindicació del dret a la intimitat de l’Iker Casillas amb el televisiu petó a la seva companya, la periodista, és una imatge impagable, no m’ho negareu!
La serenitat de l’entrenador Del Bosque malgrat l’èxit esportiu sense precedents va ser una lliçó d’autocontrol.
La reivindicació dels seus orígens populars per part del “guaje” Villa i el Sergio Busquets amb les bufandes dels seus clubs d’inici, el Tuilla i el Badia.
La aparició del Xavi i Puyol amb la senyera al coll, amb petó inclòs, va ser també un missatge subliminal destinat als dinosaures de banda i banda.
Durant deu minuts vaig oblidar que el futbol és l’opi de les masses, vaig ignorar que cada jugador s’embutxacarà una quantitat obscena per la victòria i, fins i tot, vaig aparcar la indignació que dissabte em va portar al Passeig de Gràcia...
Confesso que durant deu minuts vaig gaudir del moment. Prometo fer penitència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada