No li negaré ni el dret ni el valor de dir el que ha dit. El conseller Maragall ha expressat, per fi, sense floritures el seu pensament i això sempre és d’agrair venint d’una persona amb gran transcendència pública.
Alguns ja ho havíem endevinat durant el conflictiu procés de debat i aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya. Va ser tristament evident el seu esforç per aconseguir l’acord amb CIU i la patronal concertada, deixant fora a amplis col·lectius defensors de l’escola pública i, fins i tot, un soci de govern com Iniciativa.
La meva opinió és que ell, des de la seva responsabilitat com a conseller, ha contribuït enormement a la famosa “desafecció de la política”. Primer incomplint el Pacte Nacional per l’Educació i després afavorint els interessos de la privada: més capacitat de maniobra, més poder de segregació, reducció de plantilles a la pública, disminució de recursos a escoles i instituts, canvis sorpresius de calendari...
I ara el senyor Maragall acusa el Govern, un Govern del que ell forma part, de fatiga i d’haver renunciat a tenir un projecte de país. Què busca amb aquest posicionament tan contradictori? Aviat ho acabarem de saber, però resulta ja del tot improcedent que continuï sent conseller d’Educació. Per dignitat hauria de dimitir. Per coherència l’haurien de cessar. La fatiga es cura amb el descans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada