Reconec que em va sorprendre el Nobel a Obama. Fins i tot vaig pensar, en un primer moment, que es tractava d'una broma, tot i que ja fa anys que vaig perdre la fe en el premis Nobel, especialment els de capítol "Pau". Encara guardo la indignació juvenil pel que, al 1973, li van concedir a Henry Kissinger, l'home que simbolitzava les atrocitats de Vietnam o el terrible cop contra el Xile de Salvador Allende. Encara avui em resulta incomprensible.
Però el premi d'enguany, a pocs mesos d'arribar a la presidència dels Estats Units i quan encara no ha fet res que pugui justificar la concessió d'un guardó com aquest, resulta certament sorprenent. I pel que he anat llegint aquests dies, la incredulitat ha estat generalitzada.
Analitzant les repercussions jo crec que els de la Fundació Nobel han aconseguit, d'una banda, recuperar un protagonisme que havien anat perdent de manera visible i, d'una altra, obrir una nova via als premis: la de l'esperança. M'explico: jo crec que han premiat allò que pot arribar a ser més que la pròpia realitat. I és que Obama, encara avui, continua representant una esperança de canvi al món a través del canvi profund en la primera potència mundial: sanitat universal, protecció dels més fràgils i, sobre totes les coses, pau. Obama representa el desig d'acabar amb la brutalitat occidental a l'Iraq, l'Afganistà, l'Àfrica negra, Palestina i una llarguíssima llista d'escenaris de patiment. Ara només cal que faci realitat el desig i s'acabi guanyant el premi que li han concedit per anticipat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada