
Però mireu en quines condicions vaig fer el camí... Només portàvem quinze minuts quan les meves botes, que havien dormit anys en un calaix, van decidir afegir emoció a l'aventura i es van separar sobtadament de les soles. Encara que sembli increïble, el Miguel Ángel portava un rotllo de cinta americana i un tros de corda i vam improvisar...
L'anècdota divertida (un cop baixada la tartera, clar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada