DE L'AMNÈSIA AL SARCASME

Ahir, el Ple Municipal va acordar nomenar Fill Predilecte de Sant Boi a l'ultim alcalde del règim franquista. PSC, CIU i Ciutadans van votar a favor, ERC i PP es van abstenir i ICV-EUiA va votar en contra. Aquesta és la intervenció que vaig fer, en nom del meu Grup.

Aquesta és, sens dubte, una de les intervencions més difícils que he hagut de fer mai en aquest Plenari. I és que no voldria que cap persona se sentís ofesa. La meva intenció es defensar el posicionament d’ICV-EUiA sense ferir ningú, tot i que sóc conscient de la impossibilitat d’aconseguir-ho, així que, d’entrada, demano disculpes si les meves paraules no són prou encertades.

I és que, des del respecte a la persona d’En Joan Martí i Lladó, als ciutadans que han demanat el seu reconeixement i a les entitats i particulars que ho han recolzat;

des de la comprensió del pes que la història, és a dir, el moment i el lloc en què ens ha tocat viure, condiciona els nostres actes i les nostres opcions, en ocasions de manera terrible;

des de la gratitud per les aportacions positives que el senyor Martí ha fet a la societat santboiana a través d’algunes entitats emblemàtiques, hem de manifestar el nostre profund i radical rebuig a la decisió que se’ns proposa al Ple Municipal.

Hem estudiat la biografia, l’hemeroteca i hem parlat amb moltes persones abans de posicionar-nos. Hem discutit molt en el nostre Grup Municipal i hem reflexionat sobre el significat d’aquest acord.

El nomenament de Fill Predilecte és una de les màximes distincions de la ciutat. Són poques les persones que l’han rebuda perquè és un reconeixement a tota una vida de dedicació a la ciutat, de compromís ciutadà amb el progrés i el benestar de tota la comunitat, de contribució al desenvolupament democràtic de la nostra vila.

Com diu el Reglament que regula les distincions “es constitueix per tal de reconèixer els mèrits excepcionals o la trajectòria personal o professional que mereixi la consideració i l’agraïment oficial, per haver destacat de forma extraordinària i amb indiscutible repercussió pública en la realització d’activitats que hagin redundat en benefici de la ciutat o que l’hagin enaltit”. Tot i reiterar el nostre agraïment al senyor Martí per la seva contribució a algunes entitats, no trobem raons suficients que avalin l’honor de rebre el títol de Fill Predilecte.

I sabem que és una convicció compartida en aquest Plenari i en la societat santboiana. ¿Com si no s’explica que s’hagi rebaixat la decisió inicial de concedir-li la Medalla d’Or tal i com plantejava el dictamen de l’instructor de l’expedient? ¿Com si no s’explica l’absència significativa, malgrat les pressions rebudes, de reconegudes entitats i persones del nostre poble entre les adhesions al senyor Martí?

Però és que, i això a nosaltres ens resulta inadmissible, aquesta sol·licitud al Ple Municipal es fonamenta, llegeixo textualment de la carta de petició, “per la seva actuació en la etapa que li va tocar viure al front del nostre Ajuntament. Ens estem referint a l’últim alcalde de l’antic règim franquista”.

I és que no podem oblidar que el senyor Martí va ser, a la nostra ciutat, membre destacat de la dictadura des del seu càrrec de Tinent d’Alcalde a partir de l’any 1973. Com ell mateix reconeix, en una entrevista publicada el 1997 dintre del llibre “Memòria compartida”, i parlant d’aquell consistori, Tots nosaltres érem del Movimiento.

I, deixant molt clar que no ha volgut fet una revisió mínimament crítica de la seva col·laboració destacada amb el règim franquista, afegeix “Estàvem a una dictadura, encara que fos una dictadura molt suau”. I això ho diu més de vint anys després de la mort del dictador.

Potser caldrà recordar que, mentre el senyor Martí i Lladó, era “del Movimiento”, la seva “dictadura suau” passava pel garrote vil a Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974. Tenia 25 anys. Heinz Ches, un pobre polonès/alemany, va córrer la mateixa sort a la presó de Tarragona.

El 27 de setembre de 1975 es van executar cinc sentències de mort. Van disparar contra Juan Paredes Manot a Cerdanyola, a Hoyo de Manzanares (Madrid) contra José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez- Bravo. I, a Burgos, contra Angel Otaegui. Recorden la cançó “Al alba” de Luis Eduardo Aute?

El 3 de març de 1976, a las portes de l’Església de San Francisco de Asís, a Vitòria, la policia de la “dictadura suau” matava cinc treballadors que sortien d’una assemblea. El més jove tenia 17 anys. Potser ara seria el moment de posar de fons a Lluís Llach cantant “Campanades a mort”...

El 24 de gener de 1977 té lloc la Matanza de Atocha. ¿Hi ha algú que dubti que va ser la “dictadura suau” la que va armar la mà dels assassins dels advocats laboralistes Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides y Francisco Javier Sauquillo, l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Angel Rodríguez? Greument ferits van quedar allà, també, Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos y Dolores González, que va perdre el bebé que esperava.

I de la repressió del moviment obrer també podríem parlar. Molts santboians i santboianes van participar en aquelles heroiques vagues brutalment reprimides per la policia de la “dictadura suau”.

I de la persecució de la premsa i la cultura... I la llengua...

O de la lluita per escoles públiques, ambulatoris, clavegueram... que topaven una i altra vegada amb la ferocitat d’aquella “dictadura suau”.

Sabem que seria injust atribuir responsabilitat activa en aquest fets al senyor Martí i Lladó, però podia haver-se negat a la petició del seu amic Gabarró d’incorporar-se a l’ajuntament i no ho va fer, podia haver dimitit després i no ho va fer, podia haver-se allunyat del règim i no ho va fer, podia haver revisat críticament la seva història i no ho ha fet, podia haver demanat perdó pel seu suport a la dictadura franquista i no ho ha fet.

El senyor Martí i Lladó té el nostre respecte, però ni aquest sentiment, ni la proximitat personal i, fins i tot, l’afecte que alguns de vostès li tenen nos ens poden portar a banalitzar la història terrible que vam viure.

Així que no. Radicalment no. No volem sumar-nos a aquesta burla a la memòria històrica. No volem participar d’aquesta manca de respecte a totes les persones que a Espanya van lluitar per les llibertats democràtiques i que, a Catalunya i a Sant Boi, a més, es jugaven el pa i la vida per la recuperació dels drets nacionals, mentre alguns col·laboraven activament en el manteniment de la dictadura.

Acabo, senyor alcalde, amb un prec. Quan es reuneixin per penjar la medalla de Fill Predilecte de Sant Boi a l’últim alcalde del règim franquista, voldríem que els nostres seients quedessin buits. Serà el nostre testimoni de què no totes, de què no tots baixem el cap.

Gràcies