Si jo tingués assessors publicitaris segur que em recomanarien que no parlés d’aquest tema, però algun avantatge ha de tenir ser d’esquerres i no tenir prou recursos econòmics, així que...
EL PASSAT
L’Ateneu va morir molt abans de la subhasta. El van matar els seus socis deixant diluir-se la entitat en mans d’una Junta Directiva inoperant i mancada de la il·lusió necessària per tirar del carro. Quan alguns criden SALVEM L’ATENEU caldria preguntar-se si el que volen salvar és la sala de bingo o la discoteca a què havia quedat reduïda la entitat molt abans de què els deutes li donessin el cop de gràcia.
Després, és cert, l’Ajuntament no va actuar amb l’agilitat i la sensatesa que demanava la situació i no va impedir que les instal·lacions caiguessin en mans dels subhasters. PSC i CIU governaven aleshores i són ells els qui haurien de respondre per què van creuar els braços mentre uns altres es fregaven les mans.
EL PRESENT
Al gener de 2005, el Pepe Saavedra i jo ens vam reunir amb l’advocat de la Junta per tal d’explorar les expectatives sobre el temps d’espera i el sentit del pronunciament del Tribunal Suprem. Fins i tot vam suggerir la possibilitat de realitzar gestions a través del nostre diputat Joan Herrera per intentar accelerar el procés i se’ns va insistir que podria resultar contraproduent. La nostra impressió, doncs, no va ser positiva, per la qual cosa van optar, finalment, per donar suport a la via del planejament urbanístic com a mecanisme per avançar cap a una solució definitiva. Les nostres condicions eren no destinar diners públics a l’operació i no permutar terrenys per evitar el “pelotazo”.
I vam treballar per desencallar un dels elements que més problemes provocava, la marxa de la discoteca. El soroll i les molèsties alteraven la convivència al Nucli Antic i calia atendre la reivindicació veïnal del dret al descans i això la havia convertit en un arma de pressió contra l’Ajuntament. Va costar, però avui ja no hi és.
Les negociacions amb els propietaris han passat per diverses fases i, finalment, es van trencar davant la fermesa municipal en la defensa del planejament aprovat, que salvaguardava els drets legals de les parts garantint el pas a públic de la major part de l’Ateneu.
Ara, tot i que no és aconsellable una espera eterna, no hi ha pressa. I a no ser que es posi una proposta summament interessant sobre la taula creiem que el temps de la negociació s’ha acabat. Queda, això sí, la necessitat de garantir la seguretat de les instal·lacions per evitar accidents, la qual cosa és responsabilitat dels actuals propietaris.
EL FUTUR
Creiem imprescindible obrir un debat sobre dos eixos transcendentals. D’una banda, el destí final de la titularitat de l’Ateneu, que ha de garantir que no tornarem a passar per una situació similar. En aquest punt seria molt important un compromís formal de la Junta de, si els tribunals acaben donant-li la raó, cedir la propietat a l’Ajuntament.
L’altra eix que requerirà un ampli consens polític i social és el model de gestió que, des d’Iniciativa, volem compartida, de manera que puguin conviure el desenvolupament de polítiques culturals públiques i l’organització autònoma per part d’entitats i col·lectius.
EL PASSAT
L’Ateneu va morir molt abans de la subhasta. El van matar els seus socis deixant diluir-se la entitat en mans d’una Junta Directiva inoperant i mancada de la il·lusió necessària per tirar del carro. Quan alguns criden SALVEM L’ATENEU caldria preguntar-se si el que volen salvar és la sala de bingo o la discoteca a què havia quedat reduïda la entitat molt abans de què els deutes li donessin el cop de gràcia.
Després, és cert, l’Ajuntament no va actuar amb l’agilitat i la sensatesa que demanava la situació i no va impedir que les instal·lacions caiguessin en mans dels subhasters. PSC i CIU governaven aleshores i són ells els qui haurien de respondre per què van creuar els braços mentre uns altres es fregaven les mans.
EL PRESENT
Al gener de 2005, el Pepe Saavedra i jo ens vam reunir amb l’advocat de la Junta per tal d’explorar les expectatives sobre el temps d’espera i el sentit del pronunciament del Tribunal Suprem. Fins i tot vam suggerir la possibilitat de realitzar gestions a través del nostre diputat Joan Herrera per intentar accelerar el procés i se’ns va insistir que podria resultar contraproduent. La nostra impressió, doncs, no va ser positiva, per la qual cosa van optar, finalment, per donar suport a la via del planejament urbanístic com a mecanisme per avançar cap a una solució definitiva. Les nostres condicions eren no destinar diners públics a l’operació i no permutar terrenys per evitar el “pelotazo”.
I vam treballar per desencallar un dels elements que més problemes provocava, la marxa de la discoteca. El soroll i les molèsties alteraven la convivència al Nucli Antic i calia atendre la reivindicació veïnal del dret al descans i això la havia convertit en un arma de pressió contra l’Ajuntament. Va costar, però avui ja no hi és.
Les negociacions amb els propietaris han passat per diverses fases i, finalment, es van trencar davant la fermesa municipal en la defensa del planejament aprovat, que salvaguardava els drets legals de les parts garantint el pas a públic de la major part de l’Ateneu.
Ara, tot i que no és aconsellable una espera eterna, no hi ha pressa. I a no ser que es posi una proposta summament interessant sobre la taula creiem que el temps de la negociació s’ha acabat. Queda, això sí, la necessitat de garantir la seguretat de les instal·lacions per evitar accidents, la qual cosa és responsabilitat dels actuals propietaris.
EL FUTUR
Creiem imprescindible obrir un debat sobre dos eixos transcendentals. D’una banda, el destí final de la titularitat de l’Ateneu, que ha de garantir que no tornarem a passar per una situació similar. En aquest punt seria molt important un compromís formal de la Junta de, si els tribunals acaben donant-li la raó, cedir la propietat a l’Ajuntament.
L’altra eix que requerirà un ampli consens polític i social és el model de gestió que, des d’Iniciativa, volem compartida, de manera que puguin conviure el desenvolupament de polítiques culturals públiques i l’organització autònoma per part d’entitats i col·lectius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada